compartint la meva passió, els meus records d'infantesa, de música, escrivint en català a Paavo Järvi. No li he enviat encara...traduït, perquè noto que li faig nosa. Jo una insignificant!
Amb molt pocs escolllits puc esplaiar-m'hi. Amb alguns noto com em donen pel seguit, aplaudint-me'n totes les gràcies.
Amb el meu germà sempre hi haurà la cosa mal pensada...ho dius perquè en P.J. t'agrada... I no és cert. De vegades, noto que allò que li dic, li molesta, que està fart d'escoltar-me en coses que ell ja està de passada i jo ho estic vivint com des del primer dia. Potser cert fred de peus?
Em costa molt resumir la meva passió, em costa frenar els meus sentiments que potser podria cansar o ofendre.
No penso en anglès, que és una llengua breu i estalvadora de sentiments.
En català, com a llengua llatina que és, rica en retòtica, en metàfores, em dóna la serennor d'escriure-ho tot. Des del principi al final. Un esborrany rere un altre esborrany, com Beethoven que mai no escrivia en net. Gargot sobre gargot.
Els records d'infantesa relacionats amb la música els vaig tenir com de passada. Eren allà, els vivia i no hi donava més importància i, és ara de gran que li dono més valor, més passió. Al revés del món.
Ara que la vida s'acaba...
