Quan Robert Schumann va demanar la mà de la Clara Wieck al seu sogre, aquest no les tenia totes. No veia el seu futur gendre gaire de bon partit.
Potser ho va encertar. Diuen que va morir boig; que es va obcessionar amb el mecanisme d'un dit...Altres fonts, potser més ben informades, expliquen que la seva bogeria era un símptoma de la sífilis, una malaltia de transmissió sexual molt habitual en aquella època.
El cas podria ser que ell, en Schumann, hi va veure una oportunitat amb la Clara. Era una de les millors pianistes de l'època i, a més compositora. Una dona compositora!!!!
Avui quan he obert el Google m'he trobat amb un homenatge molt particular. Avui fa 193 anys del Naixement de Clara Wieck -Schumann-. I no me n'he pogut estar de tastar quelcom compost per ella. http://ca.wikipedia.org/wiki/Clara_Schumann
Un nocturn en Fa Major, Op. 6 nº 2.
A primera vista recorda a Chopin, un contemporani seu, però de seguida veus que té un caire molt personal.
El seu marit tret de les peces fàcils -que no són tan fàcils, anomenades Àlbum de joventut- no té res més. El seu concert de piano no em diu pràcticament res.
Mentre que la dolçor que desprèn el nocturn de la seva jove esposa Clara, és espectacular.
Des d'aquí, el meu petit Homenatge.
I que la gaudiu.
