En un racó de la paret ombrívola, sota d’una foto esgrogueïda d’una infantesa que mai no tornarà, hi ha un full de calendari ruboritzat. Dies alterns. Una margarida pintada.
I tot de sobte, la memòria capriciosa de l’oblit, l’ha guixat tot, amb colors infantils.
El març ja no existeix.
Aquella foto, somrient, entre joncs estivals; aquell vestidet de màniga curta florejat, temps guixat en plena natura és un calidoscopi de records passats. 30 anys, ja estan esborrats per la distància. Només l’autor recorda on era.
L’ocellet, no.
A sota, el temps, no existeix....
(Una tarda al Zoo de Barcelona).
Publicat a: Reflexions
Sigues el primer a qui li agrada això.
Ostres, el zoo, quan de temps! No són trenta anys, però l'última vegada que hi vaig anar encara hi havia l'orca Ulisses, pobra, donant voltes sense parar en aquella piscina que li era tan esquifida.