No sé com titular aquest post.
Però el vull dedicar algú molt especial que he conegut aquest diumenge.
No em pot llegir perquè no hi veu, però si li ho llegeixo estarà d'acord amb mi.
Hi han tòpics que hauríem de desterrar perquè són tòpics.
Els espanyols els volen arraconar perquè fan lleig. La seva cara, la manera com responen, com parlen. Ma mare, que encara pensa com abans, com el PP de la Cospedal, creu que no haurien de ser visibles a la societat....que fan nosa o diguem-ne, angúnia.
Parlo de les persones amb Síndrome de Down o amb paràlisi cerebral.
Com he dit en un post anterior, avui he anat a Santa Perpètua. L'autobús que he agafat anava molt ple i el carretó passava just. M'he trobat un noi que no hauria de ser present a la vida autònoma de la nostra civilització, dret a la porta de sortida. Escoltava música. Estava com tothom al món dels sons i de la imaginació... però com a obvietat, ha estat conseqüent: Jo li he endossat un "Va ple!"... i ell ha respost un "I tant!!". Uf, era català! Potser si hagués estat castellà hauria passat de mi... ni idea. Però ha tingut un detall molt bonic. Quan hem baixat a la parada que tocava, tot i que el meu carretó estava buit i per tant jo no ho necessitava, m'ha cedit el pas; s'ha enretirat i primer m'ha fet baixar a mi i, després ell.
Hi han nois amb discapacitats intel·lectuals treballant al Condis que poden passar per persones corrents. I moltes vegades ens trobem amb persones corrents que no arriben a endarrerits intel·lectuals. Abans no rebien educació i se'ls tractava com animals i responien com a feres salvatges. Ara el món que ens movem, a Catalunya, és un oasi de civilitat. Sobretot per qui en vulgui formar part.
