Avui tornava a ser dia d'ORL.
A la sala d'espera estava jo sola. La visita de davant meu ja havia entrat.
Al mostrador de la 7a planta tampoc no hi havia ningú.
Allà, com qui espera el Messies, hi havia una parella d'espanyolots vells amb cara de baixar de l'hort.
Els he preguntat:
-On aneu?
D'entrada no m'han entès... Anaven mirant arreu amb els ulls que els sortien de les òrbites.
Després han descobert que els preguntava a quin metge anaven...
-Aaaaaaaaaah, al otorrino.
-Consultoris 5 i 6.
I francament, malgrat la meva informació desinteressada, no s'ho creien.
Ha estat la seva costella, que l'ha fet creure. "Si vamos, es allí".
S'han assegut.
Quan he baixat a la tercera planta -van curts de personal administratiu- a programar-me de nou per a la visita de seguiment, he trobat a una noia -administrativa que programa visites- que fa anys que conec i feia molt temps que no la veia. Aquesta noia estava parlant en espanyol a una interlocutora espanyola que no entenia res.
Abans n'hi havia una que NOMÉS parlava en català a TOTHOM i no hi era. La Isabel, anava repetint una vegada i una altra el mateix problema però l'altre costat de la línia, hi havia un tap de comunicació. No entenien res!
He pensat: potser en català ho entendrien millor?
Aquesta gent, encara que els parlin en la seva llengua sembla com si no l'entenguin. En casos així...sempre acaben sent els mateixos.
NOMÉS EN CATALÀ!!!