Demà farà 29 anys d'una operació que va ser inútil.
Tenia 9 anys i estava molt espantada.
A les proves pre-operatòries m'havien predit una cosa certa. "Aquesta nena, de gran, tindrà epilèpsia com el seu germà".
Ara, si m'ho tornessin a fer, em posarien l'obre-llaunes als ulls i no gaudiria d'una màgia especial:
Despertar-me amb els rossinyols a la finestra.
Ara, a Sant Pau, tot és nou i fa pudor d'Hospital funcional. Abans, feia olor de Modernisme i tranquil·litat dels arbres i jardins plens d'ombra.
Va ser molt bonic despertar-me amb el cant dels rossinyols molt d'hora -tot i que per algun poeta com Heine, sentir cantar els rossinyols en un arbre, dins un somni, sobretot- és sinònim de mort...
No va ser pas així.
De mort, cap.
Això sí, l'ull esquerre és una nul·litat visual!