Abans amb el gall d'indi, per visualitzar alguna foto de les seves, havia de respirar i aguantar la respiració.
M'ho passava fatal.
Ara per desgràcia meva, haig d'incloure una altra respiració abans de fer res. Mirar el seu nom pel Google, pensar amb la seva encaixada única o topar-me accidentalment amb el seu rostre tímid.
I no parlo d'ell.
Amb el gall d'indi encara no ens hem donat la mà...una mà petitona i molsuda, calenta, agradable que mai no deixaria anar, em llençaria als seus braços i permetria que les seves mans m'abracessin tot el meu cos petitó. Sentir-li l'alè per la seva boqueta, amb dents petitetes, el seu somriure murri i trapella i un front immmmmmmens, i aquell borrissol just al darrere....
Ambdós són repulsivament lletjos, però les mans extremadament perfectes, belles, úniques, -sublims?-....
