Avui he anat al metge.
Per a mi, per a ma mare i pel meu germà.
En la meva part ha estat la més mèdica de totes. Seqüeles del Keppra que encara les tinc ben presents en forma de fisura i inflamació d'un plec anal que no hi ha manera que es curi.
El meu metge, que és molt savi -Savi, intel·ligent i que sap obrar amb eficàcia- li ha sortit un entrebanc important. No em podia receptar Blastoestimulina, un medicament gairebé natural però amb una part antibiòtica -neomicina- que serveix per cicatritzar ferides i va, segons ell, de puta mare. No pot perquè li tinc al·lèrgia.
Ha estat una estona pensatiu. Ha tancat els ulls, reflexionant.
Per uns moments he vist davant dels meus ulls una escena molt familiar i que la crecordo amb molta nostàlgia perquè una doctora, la Vurra Pablos no va tenir tantes manies com ell; va perdre la paciència veient que no s'ensortia, va agafar el telèfon i va trucar a una infermera: Tu què els poses als teus fills (...), jo tinc una pacient que no sé què donar-li....
He estat a punt de dir-li, però que li tinc tanta estima, m'he mossegat la llengua.
P.S. Ja sé què és aquell sot que li ha sortit a ma mare i em preocupava tant: ATRÒFIA DEL TEIXIT SUBCUTANI, típic de totes les operacions de neurocirurgia. Un record per a tota la vida.... Què els costava als NeuRocIRurgianS d'explicar-nos aquestes coses?
