...Com aquesta.
14-02-2012.
Estimada amiga!
Avui és el nostre aniversari. Recordes?
Aquell dijous, amb la feina a mig gas per una vaga d'ensenyament que no vas participar perquè creies que la primera que es va fer, ningú la va secundar, la segona era il·lògic fer-la. Mlts col·legues ho van considerar un gest noble. Et vas obrir simpaties i noves amistats, la nostra.
Recordo que aquell dia estaves cansada. Bé, què t'haig de dir jo, ja t'ho deia amb mala llet, la directora del Ramon Llull de Rubí. "Amb aquesta cara que fas, et veig amb tantes poques ganes de treballar!!" I a més, davant de la resta de col·legues, la molt mala educada, la paia!
Espera't que t'ho recordo. La Maria Olivares -com el conde duque- Monràs. Tothom la coneix com a ... ja ho saps, oi?
Els nens de 5è hi van anar, no tots, a classe; van jugar al Bingo per omplir l'hora "lectiva". Hi havien dos profes -mestres-: un que semblava un fatxa del PP amb patilla de motero i, una substituta, especialitzada en psicologia.
A les 10:00, un cop acabada la "classe" vas anar a la sala de mestres, buida en aquell moment. No sabies què fer i vas decidir fer un cop d'ull a l'examen ja preparat, per posar-lo l'endemà als nens que no sabien mates -i tu amb prou feines-.
Va ser llavors que et vaig conèixer. Vas venir cap allà on era jo i et vaig agafar de la mà perquè no et perdessis pel llarg camí que juntes faríem. Allò només era el començament!
Per un espai curt de temps, et vaig manllevar tota la teva memòria, adormint-he com la bella dorment.. Quan et vas despertar, a poc a poc, d'aquell dolç filtre amb què et vaig velar, et va costar situar-te. Només en veure aquella cara que destil·lava maldat, vas saber on estaves. Va ser la clau de volta.
A partir d'aleshores, hem coincidit esporàdicament. Ara et trobo a faltar!
No suporto aquells setciències que volen apartar-te de mi, amb altres filtres verinosos. Una química, que de mica a mica, et va matant.
Sort que has fet un pensament! Igual que Agripina però al revés, prens menys verí que t'intoxica les venes I la ment.
Per fi, ens tornarem a veure. És una amistat, la nostra que mata d'amor -alguns dirien que d'una manera o altra s'ha de morir- i jo i, tu, ja l'hem decidida.
Enhorabona! Cada vegada falta menys, doncs, per tornar-nos a trobar.
Rep una forta abraçada, de la teva amiga que SEMPRE t'acompanyarà....
EPILÈPSIA.