Reconec que m'agraden les coses rares, allò que la majoria de la gent no trobaria normal.
Fa anys quan anava a la Universitat em vaig topar amb una "rarilla". Era una noia que estudiava dret i li agradava el que la resta d'estudiants odiaven: Dret Civil. Francament és una assignatura pal, com aquells insectes que duen aquest nom.
Ens vam trobar mentre esperàvem el tren cap a l'UAB. Matàvem el temps i, fent més passable l'espera, vam xerrar sobre la nostra raresa.
A ella, igual que jo, li agradava els bolis transparents; aquells que mentre escrius veus com va disminuïnt la tinta.
Un gota a gota, lent i inexorable dels teus pensaments. Del temps, les hores i els dies.
Fa menys temps em van presentar una altra "rarilla". Aquesta era de jutjat de guàrdia!
Com jo, estudiava hebreu; aquí res d'anormal. És una llengua com una altra, com si estudéssim coreà.
En els temps immemorials, l'haurien presentat a les fires com a raresa de la natura: tenia un bigoti tímid a l'estil "Cantinflas" i feia una pudor horrorosa! Era lletja -més que jo!-, grassa i plena de pèl facial i, sobretot, amb un "Lexikon" -vocabulari personal o adquirit- bastant reduït.
Sabeu què era, per a ella, un traumatòleg? El metge que cura els truames mentals!!! Per traumes, el meu traumatòleg. Aquest, degut a l'addicció dels raigs UVA, hi hauria d'anar bastant sovint al Psiquiatre/Psicòleg!...