Ness
per en 8 Gener 2011
1,084 Vistes

Encara recordo la lapidària sentència d'un conegut.

Ben bé que no sabia que cony es deia.

Ell era -i és- un pesat. Enganxós com la xafogor estiuenca.

Xerraire de més no poder. Xafarder, badoc.

Per ell vaig saber, que una col·lega meva de l'institut, s'havia casat amb un home molt més gran que ella. Ella i jo érem bastant intimes malgrat, tot eren les típiques aparences de la virtualitat.

Amb el temps la gent canvia molt. De fet, ella era bastant repel·lent i altiva. Vam arribar a pensar que li agradaven les ties perquè davant els nois, era més aviat indiferent. Era rara. És rara.

El dia de Reis me la vaig trobar prop de casa. Anava ben acompanyada. Pel seu germà, un noi força insignificant i el seu marit que més que un marit semblava un pare. (I ves que el meu neuròleg és força gran, cabell gris i tot, aparenta d'una quarantena d'anys...). Tenia ganes de xerrar. Però no una xerrera qualsevol; una xerrera típica d'aquella gent que vol repassar-te les teves mancances i airejar-les en plena nit.

No en tenia ni idea de res.

No sabia que MAI havia dut sabates Camper. I ella les va deixar caure enmig de la foscor. De mala manera.

Hosti Noemí, no fotis que encara duus aquelles sabates tant horroses -digues-ho clar i català, Núria, sabates d'esguerrada!-. Això crec que t'ho vas deixar per no deixar-me més malament, amb aquella altivesa orgullosa tirant a befa. El teu falset no et va sortir gairebé perquè vas quedar com una porca, amb unes ganes imminses de tornar-te a veure, sobretot...

No era el fet de la manera de pensar, segons el meu conegut que la gent, marxaria del meu costat a la velocitat de la llum; no era per ser més independentista que la resta de mortals o per dir les coses pel seu nom, no. Digues-ho clarament. ES-GUER-RA-DA.

La gent que no té cap tara es veu a sí mateix superior; la resta, els disminuïts, malgrat no es vegi que ho són, per història, són inferiors. Si no s'ensurten a la vida, és aquella medalla que es col·loquen per dir-se: Veus ja ho deia, jo.

Un bon regal de Reis, van tenir per a la tornada a casa.  Xafarderies, per deixar als inferiors com un drap brut.

Publicat a: Reflexions
Sigues el primer a qui li agrada això.
Pere
Bé, no m'estranya que deixéssiu de ser amigues. Pensant si els altres ens estimaran o no amb el que pensem o fem, ens perdem molt a nosaltres mateixos, oi? Si més no a mi m'ha passat força vegades i encara em passa.
9 Gener 2011
Ness
"Con españa has topado". Què t'ha passat, Xavi? No hem deixat de ser res, en tot cas, ella ha deixat de ser...jo la tenia per una bona tia...res més!
9 Gener 2011
Xavier
Si noia, i pe'l camí que va España aviat s'estavellarà ella sola ... Quan n'escrigui un llibre de lo meu, què pel cap vaig sira d'aquí uns anys, ja te'n regalaré un, jejeje
9 Gener 2011
Ness
Gràcies!
9 Gener 2011