Aquesta frase va ser una alenada d'aire fresc que va eliminar tots els temors que tenia dintre meu.
El setembre....
Ja estic impacient...
El meu somni anhelat podria fer-se realitat.
Des de petita, els braços sortien disparats quan escoltava música. Intentaven seguir el compàs, donar entrades, que me les sabia totes. I ara també. No he canviat gaire.
I que consti que no res a veure en haver descobert el Cel cregut i mal educat del "Gall d'Indi"... Ho portava a dins... Fins conèixer un director que resulta que és parent llunyà de ma mare. (Ella porta el cognom com a segon i, ell com a primer...Tots els parents de cognom tenen una característica física que els uneix: Bosses marcades sota els ulls. Ni jo ni el meu germà les hi tenim....). Però fem o intentem fer música i en això sí que ens hi unim.
Al setembre...