Ness
per en 8 Novembre 2010
1,177 Vistes

..."Falange Española y de las JONS..."

Així era com els hauria hagut de contestar, però l'espant em va torbar profundament.

No deien que que el vot era secret?; per què m'ho preguntava la mestra que feia de poli bo?

Encara recordo com explicava, la señorita Amparo, l'ensurt  del seu accident de cotxe de quan anaven a Logroño de vacances. "Nos asustamos tanto...!".

En aquella època me l'estimava bastant aquella dona falsa com un duro sevillano. Ella es va fer mal al braç; en canvi, ell, el seu marit -feixista, que duia al rellotge digital la rojigualda amb la gallina-, i que feia alhora de mestre, director i de policia dolent, res. Aquest home era temut per tots els alumnes. Tots!

En aquella escola, es passaven pels collons el currículum vigent! No es feien cap de les assignatures que fem avui dia, només les que decidia el seu director i, els llibres, com més fatxes, millor. Fins i tot, havien insinuat, les persones que coneixien bé aquest director, que pertanyia a un grupuscle radical d'ultradreta: Fuerza Nueva. Les assignatures que recordo eren només: Lengua española, Sociales i Religión católica, a quart, a tercer encara fèiem una mica de sumes i restes; una almoina de català a la setmana...amb alguna mestra convidada o pel mateix Don Emilio, el mestre de 5è. Un Don Emilio, que sabia tant català com els redactors de TV3. Sempre que sento aquest nom recordo el bruixot que va enxiquir a Nils Olgersohn com a càstig per haver maltractat l'oca Martin. El meu germà, que per aquella època encara no tenia el nivell C de català em solia corregir els dictats que ens posava aquest mestre i, sempre em trobava faltes allà on aquest Don Emilio no les veia.

La señorita Amparo ens deia sempre que havien tingut tres filles; cada una havia nascut en una regió diferent d'España. La gran, Flor, va néixer a Jaén, ciutat natal del seu marit; la mitjana, Clara, a Logroño, ciutat natal d'ella i, la petita, Montse, a Catalunya!

Ara que ens ha vingut un Papa que viu al S.XVI, recordo que que pel 82, els alumnes de quart van fer un mural de Benvinguda a Joan Pau II. Per tallar cartulines amb unes tisores que no tallaven no se'm acusar de col·laboració, oi?

També recordo tal com estaven disposades les aules i com era el pati -ara, al solar hi han fet pisos-. Era una antiga casa gran. Un pati petitet on sempre feia sol. Els lavabos estaven separats per un banc de fusta pintat d'un verd fosc. Sortint a mà dreta de l'aula de 5è., hi havia els lavabos de les nenes i, al costat, separat per aquest banc -el de les confidències prohibides-, el lavabo dels nens.

En aquell banc, la señorita Amparo no es va creure que jo no sabia què votaven els meus pares i va acabar la pantomima amb un....

"Pobrecita, no lo sabe...".


Publicat a: Reflexions
Sigues el primer a qui li agrada això.
German
uaaauuuu!! que història..
8 Novembre 2010
Ness
Fets reals. Jo només tenia 9 o 10 anys!!! Ara el fill de puta aquest es dedica a fer obres de "bon samarità", acompanyant malalts al metge o fent de voluntari als hsopitals! És un infiltrat!!!!
9 Novembre 2010
valenciàdelnord
Aquest Don Emilio no pot ser un supernumerari --ai, perdó: supernumerario-- de l'obra? Solen ser coses concomitents.
9 Novembre 2010
Ness
Qui m'ho va preguntar no va ser en Don Emilio sinó la dona del poli dolent, l'Amparo Berruguete. M'hi jugo la vida que si algun dia me la trobés i li ho comentés, m'ho negaria.
9 Novembre 2010