Tal com li vaig prometre a la Republicana, explicaré més o menys el que m'està semblant el llibre d'un neurocatalà renegat que es fa dir el seu nom en castellà: José Luís Martí Vilalta, adjunt de neurologia a l'Hospital de sant Pau de Barcelona.
Primer fa una introducció per explicar des d'un punt de vista mèdicoartístic la relació metge pacient i llurs resultats. Ell es queixa que els metges que et tracten com un número i que no interactuen amb el pacient d'una manera afectiva, la curació no té raó de ser. I és veritat! Els metges que tenen una relació "afectiva" i empàtica amb el pacient l'ajuden a curar-se o bé que el llarg camí per aconseguir l'objectiu final sigui més païble. I com exemple dóna de mostra un quadre d'un joveníssim Picasso de 17 anys on presenta la Caritat, representada per una monja (la germana del pintor) -abans, els hospitals eren això: lloc reservat perquè els malalts normalment pobres no fessin nosa als carrers i no contaminessin els sans; amb la caritat cristiana va sorgir aquesta mentalitat. Als hosptitals eren llocs on la gent hi anava a morir i no a curar-se. Els rics es "curaven" a casa!-; el metge el feia el pare de l'artista i la pacient agonitzant era una rodamon pobra. Els metges que t'atenen asseguts a la cadira no són bons metges. Hi ha d'haver contacte més humà.
En aquest apartat parla també, la relació del metge amb altres metges, el passe de consulta en el passat i a principis de s.XX als hospitals; l'ensenyament de la medicina, les tesis. En aquest cas hi ha dues imatges molt interessants: La lectura d'una tesi pintada per Toulose-Lautrec, malalt ell d'una malaltia òssia congènita i que va morir d'una Apoplegia i, la d'una pintira d'un pintor poc conegut francès on mostra una sessió clínica del Dr. Charcot; aquesta imatge va ser molt famosa perquè deien que Freud la tenia penjada al seu despatx: La visita d'una histèrica.
L'altre apartat tracta de la investigació i per últim, comença a classificar totes les malalties neurològiques. Descripció, simptomatologia, característiques de l'obra i l'estil artístic presentada i la biografia de l'autor amb punts sobre la societat del moment.
Per a qui no sap res de medicina o art és molt entenedor i usa un llenguatge molt planer, cosa que s'agraeix.
Pel que fa a la meva crítica personal, trobo sobrer certes obres -una d'art romànic i una del renaixement holandès de Bosco-. la Romànica és d'un estil on no es pot entreveure l'expresssió de la persona malalta. Sols es basa amb la suposada llegenda bíblica que explica els problemes del pacient: Impossibilitat de parlar, personificat per Zacaries, pare de Joan Baptista. O bé, "la pedra de la bogeria" tema molt representat per pintors holandesos o centreeuropeus: Hamessen o Bosco. Martí Vilalta explica que una gran tropa de xarlatants farsants anaven de poble en poble "extirpant" la pedra de la bogeria, fent trapenacions cranials als pacients que la podrien patir: bogeria era el que avui anomenaríem demència o Alhzeimer. La bibliografia sobre Bosco parla que moltes de les seves pintures extravagants i incomprensibles per a nosaltres estan basades en adagis populars holandesos, i la pedra de la bogeria en podria ser un.
Us el podeu comprar però us picareu els dits: 44€ i la seva editorial Lunwerg però també podreu mirar de trobar-lo en alguna biblioteca municipal.
És un llibre agraït. Si jo hagués pogut exemplificar amb una altra obra sobre el dolor hi hauria afegit "Morfina" de Santiago Rusinyol.
