Benvolgut Arnau.
Miquel Àngel era un escultor del Renaixement italià. També feia de pintor i arquitecte; però se'n sortia millor amb la pedra.
Tot traient ferro sobre la dificultat de l'art de l'escultura, deia que era tan senzill com treure la pedra que sobrava, perquè dintre mateix del marbre, l'escultura que volies fer, ja existia.
Segur que és molt fàcil.
Tu no el vas arribar a conèixer com jo....
Ell, agafava una pedra i li descobria la veritable naturalesa, la seva ànima tancada dintre. Quan era jove, en el jardí dels Mèdici, va trobar una pedra vasta i en feu un Amoretto o un Faune i el va fer passar com a una peça d'antiguitat. I a partir d'aquí, tothom el contractava. Era un poeta i un teòric de l'art excel·lent i totes les dones se n'enamoraven. Però ho tenien difícil ésser correspotes car a ell li agradaven els mateixos congèneres masculins.
Quanta decepció! Quants cors trencats!
Però és cert, Arnau, fins que no treus la pedra sobrera d'una persona, no descobreixes la seva naturalesa real. L'Amor, ai las! fa que les coses realment importants quedin amagades a la vista. La pedra, qualsevol, noble o pobra, és com la ceba, n'has de treure les capes per descobrir-ne el seu cor.
Després de plorar, veus que no hi ha res.
Des de Catalunya,
La teva amiga que et llegeix.
