en 9 Juny 2012
El secret cap ben plegat, en la mateixa bossa. El secret es plega.
Roba de paraigua, estampada, fa un any, guardava un silenci.
El silenci es descloïa a la tarda. Com un caragol que treia el cap durant la pluja.
Ara, la Pendeja, llum negra absoluta, hi juga.
Li recorda un ratolí -o una pilota-. El mossega i el llença enlaire. Juga.
Els francesos grapegen el llenguatge. Ells mai toquen un instrument, només hi "juguen".
Jo no sé jugar, només tocava el Clarinet: El testament, una cançó de bressol, un cànom del cafè i l'Himne d'Israel.
Ara, un any més, el secret i el silenci és patrimoni de la Pendeja...i del meu cor.
Publicat a: Reflexions