Pors.
Què diran...
Què sentiran o com ho viuran.
Són els meus pensaments quan m’imagino com serà el món sense mi.
No vull que ningú pensi que estic fent plans de futur. Es pot ben veure així. Com veure als altres des d’un punt de vista fora de la vida. Com em veuran? Què sentiran?
Màrius Torres no es podia ni imaginar el meu Amor per ell, des de la vessant de lectora. Però ell ERA i jo no SÓC.
Les persones que m’envolten, sovint em diuen Miquels a dojo. Sí, ves-te’n i no tornis. Però com s’ho agafarien si aquest no tornis fos per sempre. No d’aquells, no tornis a posar els peus a casa, d’anar-se’n a un altre lloc a Viure, sinó anar-se’n per morir?
Moltes vegades pots amenaçar. Faré tal cosa... i la por et fa fer marxa enrere.
Moltes vegades m’he imaginat, sortir sense res -sense documentació, mòbil, només amb la roba posada- i un cúter a les mans. Cercar un lloc amagat, brut si pot ser, aïllat de la civilització...Fins on estaria disposada a arribar?
O també podria deixar les pastilles que em fan veure les coses distorsionades i deixar-les en sec i, experimentar què passa.
Dur aigua i diazepams pel darrer viatge. Per tal de no adonar-me del què passa al meu voltant. Per no sofrir més.
Tantes vegades ho he vist!
Tantes vegades ho he plorat. Però amb la persona que ho he imaginat té el cor fred com el gel i, sé del cert que no ploraria.
Ara, el seu Ego puja per les parets com l’heure del “Jardí abandonat”. El té alt com l’estel més distant de l’Univers. El seu Ego es va inflar com un airback el dia que em va mal escriure –ell que pensa en català- una dedicatòria al seu llibre que jo li vaig comprar. Maleït el dia que se’m va ocórrer! Com més bé el tractes, pitjor ho fa ell!!!
Tampoc no vull donar-li la raó. Ell creu que estic boja! Els bojos són aquells que aguanten en un món podrit. Els assenyats són els que decideixen acabar amb el sofriment. En Joan, que és Psicòleg, una vegada, en contra respostes al MSN, m’ho va preguntar: T’hauries suïcidat? I jo li vaig contestar referint-me al meu martiri que vaig patir durant 3 anys d’assetjament escolar: Si hagués sabut que podia acabar amb tot, sí.
Ara descobreixo que hauria estat fàcil. Els mitjans de comunicació no haurien esperat tan de temps en destapar les porcades d'alguns profes en CEIPs en matèria educativa i convivència/respecte dels seus alumnes.
Ara no m’hauria trobat amb la merda de pastilles que em regurgiten el passat a dosis baixes; ni les pors m’assaltarien per donar el pas decisiu.
Només són idees vagues...
Però no patiu, el dia que decideixi alguna cosa definitiva, ja m’acomiadaré del Flog.
