Les frustracions més fortes mai venen soles. Sempre venen acompanyades d'un mal regust fètid.
Aquesta vegada, no sé perquè, ha coincidit amb el meu proper aniversari.
Mal dia, ho reconec. Hem de celebrar que som vius, dirien alguns, per a mi, preferiria, ser morta. De debò.
Què hem de celebrar? Que l'eix de les cames és tort? Que tinc una dismetria? que porto sabates ortopèdiques perquè tinc dos números de diferència entre els dos peus? que porto alça? Això he de celebrar?!!!
Cada vegada que veig algú fent acrobàcies amb uns patins sobre gel, ballant de puntetes, no hi puc fer més. Ploro. Les cames se m'hi van, el cos se'm trenca de tristesa. Abans quan era petita, ho solia fer fins on podia, ningú no deia res.
Però ara no ho puc fer, no tinc 12 anys.
I per postres, la regla. La gran inoportuna.
Efectes secundaris més efectes que mai. Se'n diu, disminorrea primària.
A casa, van tenir la desgràcia de fer que el meu germà nasqués a la "infermeria", Hospital Evangèlic o conegut antigament com a Les Colònies Estrangeres, de Barcelona. Allà, un desgraciat, pretesament ginecòleg, va lligar l'úter de ma mare, li va fer cesària perquè no podia parir de manera natural car era verge, com si fos un sac i, jo quan vaig néxer, vaig néixer malament. Aquestes conseqüències són les que et foten la vida enlaire. I ara venen de cop!
Quan vaig néixer el Dr. Badia va dir-li a ma mare: Sembla mentida que un doctor tan avançat com el de les Colònies Estrangeres hagués fet un bunyol que jo he hagut de refer de cap i de nou! Des que vaig néixer he anat de bunyol en bunyol. Ara en tinc un, de bunyol, amb un sapastre que no sap escriure llibres de neurologia.
