Ahir, vaig anar a cercar el meu Prozac amb ametlles, natural, al mercadona i per fer-me caminar més, vaig fer volta.
Vaig passar pel carrer Rubió i Ors, que és el carrer on fa 37 anys vaig néixer, a la Clínica "l'Aliança". D'allà, vaig girar a mà esquerra i vaig travessar un pont de vertigen, on per sota hi passa l'antiga carretera de Mollet i el camí de Can Rimbles.
El passeig que continua fins a l'antiga via del tren, ara soterrada, es diu Sol i Padrís i, allà fa alguns dies vaig descobrir un forn de pa que vénen unes marengues boníssimes i que , encara feia més temps, m'hi acostava enfavada pensant quant devien costar. Altes, exuberants, grosses etc..
Al final, vaig decidir entrar i comprar-ne algunes perquè els meus pares en són grans fans d'aquesta menja tan senzilla: Clares d'ou batudes al punt i sucre. I sí, eren boníssimes. Perquè hi ha pastisseries que es passen amb el sucre i llavors pots tenir una hiperglucèmia i fotre't a passejar el fetge i alguna altra cosa més.
Quan estava davant del nostre Ambulatori d'Atenció Primària, em vaig tornar enfavar, tot mirant quin cotxe agafava una de les doctores més boges de l'"antro" i, de sobte sento una veu amable d'una altra doctora -per cert, homeopatòloga- que em deia:
-Adéuuuuu...
-Ai!!!, adéu... és que no et veia, estava badant.
-Sí ja ho he vist, adéu.
La veritat, és una dona que sembla una monja, ella tota discreta, vestida amb colors foscos, cabell esvalotat, negres, durs i molt seriosa.
Aquell detall, em va reanimar del supor d'una nit freda que s'acostava.
