Solen dir que les mares, ja bastant grans i que no han pogut acomplir la seva maternitat -o que ho han intentat fins a l'extenuació-, passen pels aparadors de roba per a bebès i es fonen de tristesa.
Davant de qualsevol botiga d'instruments, acabo badant nostàgica quan els meus ulls troben un Clarinet ben desat al seu estoig, per parts, a punt de ser tocat... Veus el preu i el cor et fa un salt. Inassequible mentre hi hagi sequera a Ensenyament.
Recordes notes; les posicions dels dits; els problemes que tenia per tapar-los i perquè sortís el so. Les llàgrimes que em queien quan hi havia una peça que sortia reeixida...
I sospiro.
Anhelo. Aquell infant que jo bressolava abans d'entrar a l'aula; de pasta de fusta, negra. Amb claus metàl·liques i una canya simple. Aquesta encara espera tornar a vibrar i emocionar algun cor trencat.
