login
Inicia sessió

register
Registra't

Pell de ceba

Articles de la categoria: EPÍSTOLES

Sortir de la xistera

Benvolgut i Amat, Arnau.

Faig igual que les recomancions dels teu llibre. Agafar tot allò suposadament bo de qui m'ha arrencat el cor a cop de sorpreses i arrebossar-lo de quitrà negre. Va bé segons tu, per combatre l'Amor Heroic, l'Amor amor, innassolible que per una persona com jo, on cada dia és Primavera.

Ara mateix, hi ha molts metges especialitzats en la ment més profunda, anomenats Psiquiatres que, a qualsevol que veuen innocent, bo en excés li diuen que està malalt. Són gent que confien massa en els altres perquè no creuen trobar males persones: Són obertes en excés, naturals, senzills, poc assilvestrats com els conills i coloms que surten de les xisteres d'un mag.

Això simplement és poc natural pels temps decadents que estem vivint i aquesta gent malaltissa que omple els frenopàtics de suposats boigs, no tenen en compte la possibilitat de trobar-se amb gent de debò. Amb gent que no ha tingut temps d'esdevenir cruel amb els altres, d'obrar maliciosament. La xistera és el pont entre la vida natural i la vida artificial que els occidentals hem creat a còpia d'envair altres territoris amb lleis pròpies i maneres de ser i hem obligat a manu militari, l'adoctrinament d'altres religions, d'essers senzills, se'ls ha omplert el cap de tecnologia i quincalla, a canvi de la seva fortuna material i la seva saviesa ancestral: la Innocència.

Aquesta naturalesa desprovista de la seva identitat -arrencada i substituïda per altra que no els era pròpia-, desarmada de les seves arrels, -prohibir les seves creences i tradicions- la immunitat sagrada dels mil·lenis, els ha fet més vulnerables. Poc preparats per un món que abans desconeixien i ha els vingut de sobte, com un estornut. Sense identitat poden matar sense pudor i sense patir remordiments en guerres cruels; ésser manipulats per la guerrilla de torn o l'oliarca titella del capitalista que en treu la palles llargues.

Llavors, ens en surt de la xistera, una noia dòcil com un colomí que es creu els afalags de l'altra punta de món, del món que els ha destrossat la seva pau i que abandona tot allò més preuat: una feina difícil de trobar, amics i un habitatge car que moltes butxaques no es poden permetre. Jo no ho faria, Arnau.

"L'amor el viuen d'una altra manera, més natural"...l'Amor una paraula tendenciosa, Amor occidental és un eufemisme de SEXE. "No hi veuen fronteres entre edats", jo no ho veig tant clar. A Europa, la gent és més rica...qui pot abandona la misèria acomodada i es deixa caure a les mans d'un vell que et promet la lluna.

Jo no ho faria, Arnau. Jo em quedaria a la xistera i si vol sortir-hi algú, que ho faci el propi mag.

Una abraçada.


Comentaris (7)04-05-2014 13:31:06EPÍSTOLES

Conèixer

és estimar.

És difícil saber quan comences a conèixer algú. Pots estimar algú sense conèixer-lo del tot, simplement per la seva manera de ser, pensar o simplement d'una manera física: com són els seus ulls, la cara, el cos -si és que hi ha hagut oportunitat-.

No pots dir a la valenta que si no coneixes algú és impossible estimar-lo, perquè amb quatre dies és gaire imposible fer aquesta afirmació.

Jo estimo Catalunya i la conec poc. Què vol dir que si no la conec completament no me l'estimo? I vull el millor per a ella: la Independència!

Moltes vegades ens fem farts de conèixer persones que al final ens deceben i, per això hem d'estimar-les?

Quantes vegades, Arnau, no coneixies una dona i hi havies d'anar al llit amb ella, imperativament, per contracte matrimonial!!! Allò era Amor?

Ho sento, t'ho havia de dir...

Comentaris (2)29-04-2014 19:24:03EPÍSTOLES

Cortesanes

Benvolgut Arnau!

He trobat a faltar que anomenessis el paper de les dones en el teu treball.

Sí, les dones.

Si en l'Amor Cortès, els homes sempre es feien les víctimes davant les dones que usurpaven el seu cor perquè no en parles a l'Amor Heroic? Com si les dones no ens podem enamorar....

Ara les dones ni les reconeixeries.

No les veuries tancades a casa o en un Convent. Estan als Hospitals, a les Universitats, als negocis, llocs de decisió on cap home podria fer-se un forat perquè per tradició ho han establert així. Les secretàries de direcció o simplement secretàries a seques. Cada vegada les dones s'obren camí...no totes és clar.... N'hi ha moltes que no servim per aquests camins ple de sorpreses.

N'hi ha algunes que serveixen per altres coses. De permetre's el luxe o inseguretat de deixar una feina molt ben remunerada per anar d'expedicionàries. Sí, ho has llegit bé, Arnau. Permetre's la inseguretat, sense un ral a la butxaca i viure mantingda com una cortesana sense conèixer què li espera el futur. Això és caure molt baix. Tanta independència personal per ésser un objecte sexual. Pitjor que en la teva època! Tots sabem quin era el rol de la dona. Matrimoni per donar fills, descendència a la família.

Tant feminisme i drets de les dones perquè algunes ho redueixin als instints més primitius i primaris de l'Home.

És difícil passar d'una era a una altra, oi? Segur que no ho entendràs pas....

Comentaris (9)29-04-2014 19:10:19EPÍSTOLES

Miquel Àngel i les pedres

Benvolgut Arnau.

Miquel Àngel era un escultor del Renaixement italià. També feia de pintor i arquitecte; però se'n sortia millor amb la pedra.

Tot traient ferro sobre la dificultat de l'art de l'escultura, deia que era tan senzill com treure la pedra que sobrava, perquè dintre mateix del marbre, l'escultura que volies fer, ja existia.

Segur que és molt fàcil.

Tu no el vas arribar a conèixer com jo....

Ell, agafava una pedra i li descobria la veritable naturalesa, la seva ànima tancada dintre. Quan era jove, en el jardí dels Mèdici, va trobar una pedra vasta i en feu un Amoretto o un Faune i el va fer passar com a una peça d'antiguitat. I a partir d'aquí, tothom el contractava. Era un poeta i un teòric de l'art excel·lent i totes les dones se n'enamoraven. Però ho tenien difícil ésser correspotes car a ell li agradaven els mateixos congèneres masculins.

Quanta decepció! Quants cors trencats!

Però és cert, Arnau, fins que no treus la pedra sobrera d'una persona, no descobreixes la seva naturalesa real. L'Amor, ai las! fa que les coses realment importants quedin amagades a la vista. La pedra, qualsevol, noble o pobra, és com la ceba, n'has de treure les capes per descobrir-ne el seu cor.

Després de plorar, veus que no hi ha res.

Des de Catalunya,

La teva amiga que et llegeix.

Comentaris (3)26-04-2014 14:35:51EPÍSTOLES