login
Inicia sessió

register
Registra't

Pell de ceba

Articles de la categoria: De llibres

Cada dia, un

El darrer llibre de Donna Leon, sobre el Barroc Italià abans de Vivaldi: Les joies del Paradís, és un llibre que no es pot llegir d'una sola tirada.

Necessites temps per a pair-lo, entendre'l i contemplar-lo. Com la música d'aquest suposat Steffani. No val res, però el llibre sí i, molt. Altament recomanable per poder viatjar en el temps i comprendre la psicologia humana.

Per això té 28 capítols, el que dura per a una dona madura o no, l'ovolació fins a tenir la menstruació: 28 dies

Cada dia, un capítol fins a desenredar la trama, l'embolic del cabdell que el temps i l'oblit (i la Ignorància) han provocat.

Comentaris (1)05-11-2014 13:46:33De llibres

El confident dels Reis

Ahir vaig anar a conèixer a l'Assumpció Cantalozella.

Ahir es presentava a l'Ateneu Barcelonès, un espai amb molta història nacional a les seves espatlles, el seu segon llibre basat en una crònica sobre el Rei en Jaume I, narrat per Guillem de Cervera i versionat per aquesta escriptora.

Va ser llarga la presentació: primer l'editor, després en Jordi Bilbeny, historiador, una psicòloga que no va parlar de psicologia sinó de l'ANC i la mateixa escriptora.

El confident dels Reis és una novel·la històrica. Ed. Proa.

La seva primera entrega és l'Amor secret del Rei en Jaume. En aquesta es parla d'una dona l'Aurembiaix de Castella. Una dona que es va avançar 250 anys per voler abolir els mals usos: Haver de fer pagar un preu alt per alliberar-se del senyor. Els remences, us sona?

I en la segona, parla i ens descriu el paper dels homes. De la duresa de la vida, de les guerres, dels temors, les aliances, les traïcions, etc.

Francament haig de reconèixer que NO he llegit cap d'aquestes novel·les.

Malgrat tingui, segons ma mare, la mala fama de ser una lectora empeternida, no llegeixo tot el que voldria.

La Història. La història, ara està molt de moda ja que per espanya ens l'ha amagat de valent. Ara s'inventen versions anacròniques per fer-nos veure que no els catalans mai no han existit, que ens hem inventat la nostra identitat. Fins i tot el cap de les CUP diuen que l'independentisme l'ha inventat la Burgesia.

La Història en majúscules l'hem de redescobrir i si els llibres d'historia que ens la donen mastegada les lleis d'Ensenyament que dicta espanya i que el govern català obeeix, almenys poguem documentar-nos llegint un llibre. Entra millor.

L'Assumpció Cantalozella és divertida i amena. No s'inventa res. Tot està extret de llibres d'Història, d'investigació científica. I us ho asseguro. Fa gràcia la versió literallitzada de com el pare, del que serà Rei Jaume I, li donen garsa per perdiu. Es diu que aquest era un faldiller patològic. S'ho feia amb totes menys amb la seva dona. I que la seva dona no podia donar un descendent. Van idear doncs, tots els prohoms de les ciutats i dominis més importants, una cita a cegues. I com a fruit d'aquell aparellament, va néixer Jaume I.

També es diu que si van perdre la batalla de Muret, va ser perquè la nit abans, el Rei Pere va tenir gresca al llit, i no pas amb la dona.

Si no sabeu què fer per Nadal, per Reis, per algun aniversari, penseu en omplir els buits que les aules han omès.

Comentaris (17)21-11-2012 18:29:23De llibres

Premi al castellà

L'any passat la Cooperativa Abacus va rebre un premi a favor del català. (La llengua vehicular era el català segons deien: amb les caixeres o altre personal no català, la llengua vehicular era la castellana)...

Fa molts anys que el meu pare n'és soci. Amb seu carnet hem comprat, quan eren a Sabadell, al carrer del Forn, molts llibres de lectura obligada en català, de la meva etapa a l'Institut.

D'uns quants anys ençà -ara al carrer de les Tres Creus-, s'ha convertit en una mena de supermercat que es dedica a vendre llibres sense gaire contingut, psicologia per a tothom, art -moltes fotos o dibuixos- i novel·letes sobretot i NOMÉS en castellà. Tant és així, que la web, en comptes de sortir el català predeterminat, quan hi entres, et surt en castellà. És després que el pots canviar

Avui, després de l'eufòria comercial de Sant Jordi, se m'ha acudit un llibre: Tractat de l'Amor Heroic d'Arnau de Vilanova, traduït per Sebastià Giralt, Editorial Barcino.

A l'Abacus, evidentment no el tenen. Això sí, he estat comptant la proporció de llibres escrits originalment en català i en castellà i la cosa no pot ser pitjor. De 4 llibres, 3 són en castellà.

Aleshores no entenc com pot haver crescut el nombre de lectors en català quan les editorials existents només editen en castellà.

L'amor heroic, és un tractat d'un metge català dels segles XIII i XIV. Explica la simptomatologia de l'amor no correspot. I evidentment, n'explica els remeis. Un de molt curiós és parlar malament de la persona pretesament estimada i per tant, no corresposta. De l'Amor fer-ne odi per tal d'oblidar-lo. Anar-se'n ben lluny si pot ser, perquè el seu record es difumini.

Sempre arribo tard....No és gaire car, 10, 00 €, però m'hauria sortit per menys. Potser el podré oblidar i deixar de fer-me mala sang.

Comentaris (2)24-04-2012 15:03:18De llibres

El llac de les ànimes

El 22 de març anava a la seva presentació. Es feia a la llibreria Alibri, antiga Herder.

Feia la presentació, l'autor del llibre. Un noi força jove, d'una trentena d'anys, afeccionat a escriure.

La seva carrera no en té gens de literària. És llincenciat en dret.

Potser per això treu tota la seva imaginació en casos, un pèl recercats i de tarannà paternalista com el llibre que us presento.

Ara mateix està molt de moda parlar de la tercera edat. És l'edat que n'hi ha més i com més avancem i no tinguem fills, més n'hi haurà.

Parla d'asils, del personal i de les corrupteles que hi han o hi poden haver, amb l'excusa que ningú se n'ocupa.

Que els avis queden desemparats, no tenen contacte amb els familiars i no parlen per por que ningú no se'ls cregui, perquè algun d'ells comencen a tenir malament la memòria.

Amb aquesta excusa, tothom hi pot.

Com?

Us l'haureu de llegir.

El llac, us ho avanço jo mateixa, és el petit estanc amb aigua i peixets d'una de les residències d'ancians on passen els fets.

Hi ha molta ironia, un llenguatge molt correcte i molta teatrealitat dels personatges.

Es llegeix ràpid.

També està editat per la Busca Edicions.

El llac de les ànimes. Vicenç Ambrós i Besa.

Comentaris (2)23-04-2012 19:08:23De llibres

"Llimp"

El segon llibre de Vicenç Mengual i Casellas va de llimpiar.

Tothom intenta des del seu lloc de feina llimpiar allò brut. Uns, amb mentides i altres amb esforç del treball ben fet.

Uns llimpien fent joc brut, entenent per brut, allò immoral: la mort.

Uns altres, la llei.

I uns tercers, volen favors.

"(...)... He mirat de llimpiar el nom d'aquesta Delegació, que el meu antecessor , Don Nuño Sancho, va deixar tan malparat. Tot anava bé fins quan aquest home va canviar la seva opinió i es va retractar de la seva confessió de culpabilitat. Des d'aquell moment, el malson va tornar a començar....

- No sé pas què voleu dir, Vicari. Em penso que el nom està prou LLIMP: Delegació de Barcelona. No trobeu?

-Deu voler dir net, oi?

-No, he dit LLIMP. Com que vos heu parlat de LLIMPIAR...".

Ens tornem a trobar amb un llibre molt divertit, ple de descripcions molt didàctiques de la vida de les numeràries -senyoretes solterones, verges i amb el cervell rentat- que es mortifiquen de diferents maneres. menjant poc, amb el cilici cenyit a l'engonal, dormint a terra, etc.

Un català perfecte acabat de sortir de la capsa, acabat de planxar. Amb olor de roses. Clar i pur, com si mai no haguéssim estat ocupats.

El llibre es llegeix molt ràpid. Els velocistes, en unes hores i els normalets, un dia.

Encara que hagi arribat un pèl tard, us el podreu comprar per Sant Jordi. Només us queden unes hores abans no tanquin.15 € menys el descompte.

A la llibreria Catalonia i, suposo que Alibri, el tenen.

Ja ho sabeu:

La butlla. Vicenç Mengual i Casellas. Ed. La busca edicions.

labutlla.site90.net/


BONA LECTURA

Comentaris (2)23-04-2012 18:45:41De llibres

Amaiur

El llibre que us vaig mig presentar fa temps, és declaradament boníssim. Síntesis de la Historia de Navarra. Luís Mª Martínez Garate.

Ara entenc perquè els bascos o hauria de navarresos marítims han fet servir Amaiur com a paraula de Renovació.

En una època en que Castella ficava el nas arreu -quina novetat!-, en invasions constants contra el Regne de Navarra, una part de l'exèrcit navarrès -o basc, que és el mateix- que va sobreviure a les embastides dels castellans es van reorganitzar al Castell d'Amaiur, però que al cap de pocs mesos, també va caure.

Esperem que la nova fortificació d'Amaiur duri més temps.

Gora Euskal Herria askatu!!!!

Comentaris (0)26-02-2012 13:24:03De llibres

Vermeer

Aquesta setmana van fer pel canal 33, un petit documental sobre una determinada obra era o no de Iohannes Vermeer de Delf. Molta gent deia que sí i d'altres que no. Es basaven en el fet de les arrugues i el personatge en sí, molt aïllat i amb mancances dels característics atributs d'aquest pintor del Barroc Holandès. La claredat en què estan ubicades les figures i l'extremat detallisme. Era el d'una noia sola, un dels grans temes, però li mancava l'espectecularitat i finor.

Després d'haver vist aquest documental vaig pensar en el llibre que em vaig compar fa un any i mig. De primer el vaig descobrir a la Biblioteca i després d'un perible demanant-lo a l'Abacus, sense cap èxit, vaig intentar aconseguir-lo a la LLar del Llibre de Sabadell. Una de les dependentes em va dir que era un llibre "antic" -del 2002- però que hi havia possibilitats de trobar-lo. Dues setmanes després ja el tenien.

Iohannes Vermeer de Delf. De Valeriano Bozal (Catedràtic d'Història de l'Art de la Universidad Complutense de Madrid). Editores T.F. Madrid 2002.

És un llibre amb imatges en color. És un recorregut pels precedents pictòrics i història d'Holanda, explicat a manera de classe magistral. Història política i comercial de Delf (trifulgues, guerres entre els senyors importants -civils- i nobles -la casa d'Orange-; Catòlics -una minoria molt diferent dels italians- i els calvinistes. Relacions internacionals entre cases i imperis (França, Castella, Països Baixos, Anglaterra...); La complexitat comercial i industrial d'Holanda que seria allò que marcaria els quadres de Vermeer, quant a la decoració interior basada principalment en ceràmiques i tapissos. El següent recorregut, passa per enumerar els pintors i llurs estils abans de la Pintura de Vermeer, en què s'hi entreté molt, amb moltes imatges i, sobretot, l'evolució pictòrica del costumisme holandès: escenes casolanes, de dones soles, dones acompanyades d'homes, dones i art, viatges -geògrafs-, etc..

Fortuna crítica: oblit i descobriment de la seva obra 3 segles més tard.

La vida del pintor que se'n sap ben poca. Sabem que es va convertir al catolicisme per casament, que ell va ser batejat a la Nova església -protestant-. Els seus estudis, influències pictòriques, italianisme i un aigua-barreig considerable.

No totes les escenes que semblen representar allò que es veu no és ben bé allò, sempre hi ha una segona lectura. La iconografia.

Descripció de les obres més emblemàtiques i per categories, tot i que la major part de la pintura de vermeer són les de Gènere.

Una curiositat. Vaig descobrir estupefacta que Vermeer feia servir la càmera fosca. Un estri que, en el futur seria el precedent de la Càmera Fotogràfica. N'hi ha molts que la feien servir, sobretot pintors del Renaixement italià, com Rafael i un cas cert, era el de Canaletto a Venècia. Vermeer, també: La vista de Delf... fidelitat òptica... i naturalisme selectiu... molts autors creuen que va utilitzar una càmera fosca amb una doble lent còncava. Aquesta manera de fer era característica de la pintura panoràmica i, més concretament del dibuix Tipogràfic.

Vermeer es pronuncia, ' Fermíer '.

(Altres llibres de Valeriano Bozal han estat censurats per l'Opus Dei per trobar-los impúdics: Nu al segle XIX).

Aquest llibre és per a amants de l'art, fet per Historiadors de l'Art i no per neuròlegs aficionadets. Encara està pendent acabar-me'l. Sense bibliografia, 294 pàgines. Al ser un llibre seriós, no hi ha notes a peu de pàgina que dificulten la lectura. Amb bibliografia, 309 pàgines. De llargada és més llarg que Din A 5 i estret, la meitat de Din A 5. Tapes relativament tobes i amb paper del bo. Tot un plaer de lectura i tacte. En castellà.

Comentaris (0)10-11-2011 14:43:58De llibres

Pre lectura

Ahir em van enviar un llibre.

De fet, me l'han deixat.

És Història del Regne de Navarra, des del punt de vista Navarrès o basc.

Els llibres seriosos, tret que sigui un treball informal universitari farcit de notes a peu de pàgina, aquest llibre, com els de veritat, la bibliografia està als annexos. Les notes a peu de pàgina no existeixen. Així són els autèntics ESTUDIS RIGOROSOS.

De moment només puc dir-vos que és un llibre relativament curt. 123 pàgines, amb il·lustracions de mapes en b/n. Escrit en castellà.

Quan me l'hagi llegit tot senceret i hagi tingut temps de païr-lo, ja us en faré cinc cèntims.

De moment, entra bé.

Comentaris (2)20-10-2011 13:49:42De llibres

Presentació

Us vull convidar a la Presentació dels llibres de Vicenç Mengual i Casellas que es farà a la LLibreria Catalònia de Barcelona, el dia, 15 de setembre a les 19:00. Ronda de Sant Pere, 3.

A la Presentació hi intervindran Noemí Serra amb

la Santa Culpa i Maria-Lluïsa Pazos amb La butlla. Llibres tots ells editats per La busca Edicions

En acabat, hi haurà un petit refrigeri.

Hi esteu tots convidats.

Comentaris (2)04-09-2011 14:38:36De llibres

Una altra mentida

...I anem sumant.

Us en recordeu de quina sentència va dir-me en Miguel Marco Igual respecte la revista Neurología?

Que era una merda, que allà només hi escrivien desgraciats.

Doncs bé, serà que no deu vendre el seu llibre a qui jo, la desgraciada epilèptica que sóc (tal com va descriure als epilèptics una seva gran doctoreta a qui ell n'està tan cofoi, la Vurra), li vaig comprar.

Sapigueu, que ara li publiciten un llibre el qual, en paraules textuals seves, a la Ràdio de Sabadell, el març del 2010, va dir:

En aquest llibre parlo molt poc de medicina. Només són experiències personals de com van viure/malviure els metges que en principi "creien" amb el sistema "Comunista" d'Stalin.

I ara va, i li publiquen un resum....

http://www.neurologia.com/sec/resumen.php?or=web&i=e&id=2011183


En què quedem, Marco, la revista Neurología és o no una MERDA?

Comentaris (2)16-08-2011 13:38:34De llibres

A l'infern de l'Opus Dei

Us vull presentar un llibre que me'l van fer cercar.

Un cosí meu que viu a Bordeus me'l va trobar.

És una experiència d'una noia que es va passar 13 anys a l'Opus Dei de França.

L'autora és francesa i actualment és periodista especialitzada en temes de religió catòlica.

Véronique Duborgel.

La van "captar" quan cercava la perfecció humana, una mística per on poder-s'hi recolzar. El seu pare era ateu i la seva mare catòlica. Explica en primera persona tota la manipulació en què es va veure submergida i que no va poder sortir d'una mena d'enlluernament seductor fins que els va deixar penjats un 19 de març de 1996.

La gent de l'Opus, sol dir, als de fora, que ningú no els pot jutjar, amb l'excusa, que tu no els coneixes prou bé.

Ara, no n'hi ha cap, d'excusa. La Véronique s'hi va passar 13 anys de la seva vida i joventud en mans d'aquesta secta.

L'Express, un dels diaris francesos que en van fer la crítica, anomena l'Opus amb l'apel·latiu que es mereix: SECTA.

Si mai aneu a França i voleu practicar francès escrit us el ben recomano. Es llegeix molt bé.

És una edició de butxaca.

VÉRONIQUE DUBORGEL. DANS L'ENFER DE L'OPUS DEI. TEMOIGNAGE Ed. J'AILU (www.jailu.com)

Preu: 4,80€

154 pàgines.

Tapes primes.

Comentaris (4)06-06-2011 13:25:28De llibres

Les coses com han de ser

Hi ha pocs autors que mereixin aquest reconeixement a les seves obres.

Tots sabem massa bé que hi ha autors que menys tenen el factor històric i et deixen anar que al paleolític els espanyols ja existien...., sobretot en autors que escrivien a l'època del Franquisme o en èpoques anterios.

També n'hi ha d'altres, que pel sol fet d'haver-hi catalans entre els protagonistes de la Història explicada, els ometen i deixen recaure tota la importància als que són com l'autor: Espanyols. Si hi ha catalans bons, aquests no existeixen.

L'autor de qui vull parlar-vos no ha nascut a València sinó a la Comunidad Autónoma de Múrcia l'any 1933. I va morir prematurament al 7 d'agost de 2010. Era un historiador de la medicina, deixeble de Pedro Laín Entralgo. Es va formar com a especialista d'Història de la medicina a Universitats alemanyes de Munich i Bonn i, a la Suïssa de Zürich. Fou Catedràtic d'Història de la Medicina a la Universitat de València entre el 1969 i 1988, quan es va jubilar.

Estem parlant de José Maria López Piñero.

D'ell podríem citar molts Premis, Centres d'estudi i Fundacions, però jo us parlaré d'una obra que em va canviar la vida com a llicenciada en història de l'art i en general, com a amant de la Cultura científica de la Humanitat.

La medicina en la historia és un llibre, malgrat quan el vaig mig llegir ja estava esgotat, val la pena llegir-se'l, si alguna vegada teniu temps de trobar-lo en alguna biblioteca. Nacionalment em va cridar l'atenció perquè els catalans eren catalans, els castellans eren castellans i els andalusos eren andalusos. Sabia trobar les fonts perquè cadascú tingués els seus orígens i no com alguns historiadorets que ho barregen tot per a confondre el personal.

Les biografies dels metges que van actualitzar la medicina són concises. La situació històrica contextualitzada; els conceptes mèdics adaptats al moment on van ser descoberts.

Fa gràcia saber que tota la merda que ens van fer empassar a Història de l'art està descontextualitzada. Basada en llibres que hi posen massa fantasia i morbositat. Si us expliquen que Miquel Àngel, Verrocchio i Leonardo da Vinci feien autopsies clandestinament és mentida. En aquella època encara no existia la Contrareforma catòlica per tant, les disseccions eren públiques! Van començar a estar perseguides justament quan els Papes van escriure la Contrareforma -Contra Reforma Luterana, una nova visió, al principi, més oberta que no pas la medicina d'arrels galenistes que eren més tancades i rígides i, que serien la que prevaldria al món catòlic fins ben entrat el segle XX amb autors com l'Higienista català, Salarich-.

El llibre va molt més enllà de les fonts de la medicina. Si bé al principi explica les pedres angulars: la medicina xamànica, Egipte -còdex de Londres-, Grècia -els Aclepíades, que consideraven les malalties sagrades, com ara l'epilèpsia i, els de l'escola Hipocràtica, en que es basaven en la pura observació clínica-; les medicines orientals: la Vèdica (Índia clàssica), en els quals hi trobem fortes influències a la medicina Hipocràtica i la Xinesa, descobridors de les vacunes i de l'Homeopatia, fet que es produirà a partir del segle XVII i XVIII a Europa per tal de minimitzar les desconfiances cap a la medicina química tradicional occidental, enemiga de López Piñero perquè considerava que la comprensió de la Unitat podia ajudar quan la part malalta emmalaltia Les vacunes van començar a fer-les servir a la Gran Bretanya sense abans no haver-les experimentat amb presoners....

Sabem com i quan es va produir la medicina reglada; com es va professionalitzar. Què s'ensenyava a la Universitat per a ser metge. Quan van néixer les Acadèmies.

Autors que van inventar termes que avui dia encara s'utilitzen: Neurologia, gràcies a Thomas Willis; El triangle d'Scarpia o lligament de Gimbernat per a la curació hèrnies discals; també, els descobridors del microscopi -holandesos-, el concepte Cèl·lula -cel·la de les abelles, hexagonal-; a Malpighi, descobridor que gràcies a la fecundació neixien embrions -en la tradició anterior es pensaven que els homes i els animals neixien per generació espontània, per obra de Déu-. I que Cesalpino i Malpighi van descobrir com funcionava la circulació i els capil·lars. Malpighi a més, va disseccionar el sistema renal. Descobreix l'estructura de vasets o fol·licles que són els mecanismes pels quals el ronyó filtra les impureses de la sang. Entre d'altres òrgans estudiats a fons, hi ha el fetge i la melsa.

No us puc explicar tot el llibre l'heu de descobrir i segurament veureu que les coses que explica són com han de ser.

A López Piñero, In Memoriam.

Comentaris (21)20-01-2011 14:40:43De llibres

L'eco de la nostra ànima

El castellà no s’hauria d’ensenyar a les escoles”. Així s’expressa el lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera en una entrevista feta a .www.eldebat.cat el setembre de 2008.

Ell va escriure un llibre titulat “El nacionalismo lingüístico”, ed. Península.I us el recomano malgrat estigui escrit en castellà. Massa pocs escriptors catalans renuncien a la nostra llengua per vendre's a la llengua que massa gent parla. Tal com deia Maragall, el Poeta: ...que et parla en llengua - no castellana:/ parlo en la llengua -que m'ha donat/la terra aspra:/en aquesta llengua -pocs t'han parlat/en l'altra massa....

És castellà i catedràtic de lingüística a la Universitat Autònoma de Madrid.

Aquest home deu ser dels pocs que avui dia deu plorar ple fet que el TS ens hagi tombat la nostra llei d’Immersió Lingüística, llei emblema per a la normalització de la nostra dissortada llengua.

Ell parla del nacionalisme espanyol respecte a les altres llengües nacionals de l’estat espanyol. En cap moment diu que els catalans ens autoimposem el català de la mateixa manera que un castellà imposi l’espanyol a León, per exemple. Això és lògic! A qui se li podria ocórrer d’imposar el castellà a Castella? Quan es parla de nacionalisme es parla d’un terme polític, terme de superioritat tant ètnica com de parlants. Un nacionalista lingüístic és aquell que vol que la seva llengua es parli a altres contrades. Un castellà de León voldria que es parlés castellà a Barcelona o a Castelló però, no trobaràs mai un “nacionalista català o basc” que vulgui “imposar” el català a Màlaga.

El català sempre té les de perdre. Hom parla de bilingüisme com a enriquiment cultural, però no ens diuen mai que en el cas català, el bilingüisme no està a parts iguals sinó que hi ha més castellà que català i, aleshores aquest bilingüisme s’anomena substitutiu, perquè aniquila la llengua autòctona.

Altrament creu que l’única immersió lingüística que hi ha a Catalunya no és amb la catalana sinó amb la castellana. Per immersió entenem quan una llengua oficial no és la llengua de la població i s'obliga a fer servir aquesta llengua a l'escola. L'única immersió lingüística que conec és la del castellà. A Catalunya no hi ha immersió lingüística. Si a Catalunya es fa servir el català a l'escola, això em sembla normal. Diríem que ensenyar en castellà a Madrid és immersió lingüística?

Normalment quan un català defensa els seus drets lingüístics disminuïts el solen titllar de nacionalista però quan és el d’un espanyol que defensa el castellà a Puerto Rico, no. Això mateix descrivia Salvador Cardús fa anys en un article: “Dos nacionalismes, dues mesures”: un americà pot fer un acte en honor a la seva bandera, un català en no tenir un estat que blindi la seva identitat, no se’l veurà amb els mateixos ulls. Amb la llengua passa el mateix.

Per poder-hi donar un cop d’ull i ampliar la perspectiva, podeu llegir l’entrevista completa. http://www.eldebat.cat/cat/notices/_el_castella_no_s_hauria_d_ensenyar_a_les_escoles_de_catalunya_33203.php

Comentaris (3)05-01-2011 21:44:59De llibres

Mestre i Deixeble

El deixeble el coneixia de primera mà. Vam estudiar junts en cursos diferents. Ell era un estudiant avançat de Literatura Comparada i jo una simple estudiant d’art que havia de fer assignatures “obligatòries” de literatura per a completar la formació acadèmica. Fins i tot, m’agradava. Era molt simpàtic i cordial fins que no va començar a publicar poesia i a fer-se famós.

El seu Mestre, va ser professor meu i, cordialment l’anomenàvem “Tarongitis” perquè tenia en gran estimació un diantre de jersei de coll rodó i de color taronja que no es treia per a res! Potser no en tenia més... El Mestre tenia moltes fans entre les alumnes. Jo també m’hi contava. Feia una lletra ordenada i regular – la del deixeble també se li assembla prou!-. Ell també va conèixer la glòria i es va carregar de pretensions i, llavors va deixar de saludar a les alumnes que van aprendre molt de les seves classes genials. Ara ja no hi deu cabre a la seva pell, d’estarrufat.

Amb el Mestre vaig descobrir Màrius Torres.

Malgrat fossin de Filologia Espanyola, també els agradava tastar versos catalans. Fruïen com vedells amb la poesia de Gabriel Ferraté. En Jordi Julià, quan li va tocar fer classes de Teoria de la Literatura I, se les va enginyar per dur a classe, poetes perquè els alumnes preguntessin a cor que vols. Lamentablement no va dir que qui se’n moria de ganes era ell i no pas els alumnes que no paraven de fer badalls a l’aula, malgrat fossin de l’olla literària o que, molts d’ells, fossin obligats per una força major acadèmica.

Les classes amb el Mestre eren d’allò més interessants. Amb ell vaig aprendre moltes coses, sobretot, Màrius Torres i com saber comentar poesia. Parlàvem d’altres poetes, però, Màrius Torres servia per obrir la gana poètica als alumnes. Màrius Torres era genial!!

El deixeble es va presentar a un concurs literari “Màrius Torres” l’any 1997. El va guanyar amb el poemari “Els grills que no he matat” (Grills, com a pas del temps).

I a partir d’aleshores no hi ha hagut any que no guanyés res. Any rere any, una obra crítica, un poemari, una interpretació, etc. Ara, amb l’any Torres acabant-se, Mestre i Deixeble n’han escrit un altre. Màrius Torres, Versions de poesia europea. Edició i estudi de P. Ballart i J. Julià, Lleida, Pagès Editors, 2010, 275 pàg. És una recopilació de poesia europea traduïda al català que feu Màrius Torres mentre es trobava al Sanatori de Puig d’Olena.. Algunes edicions de la seva Poesia ja n’inclouen alguns: Milton, Keats, Valery o Rudel.

Ara el podeu gaudir amb tot el luxe que això significa. Llegir a dos gegants que els apassiona la poesia i, l’erudició i gust que tenia Màrius Torres per la Poesia Europea.

Per ampliar més informació:

http://blogs.ccrtvi.com/jordicervera.php?itemid=36557

Comentaris (0)12-12-2010 15:24:13De llibres

Carta a Jordi Cervera

Benvolgut Jordi.

Acabo de fer la primera inspecció ocular/lectura ràpida del teu poemari, "A Laura, potser" (Editorial Témenos). M'has sorprès moltíssim.

Utilitzes un llenguatge molt surrealista.

A trets generals, diria que repasses la poesia catalana contemporània -i d'altres poetes no identificats, sobretot estrangers...- i sobretot, Petrarca: aquell que va cantar a Laura, la seva pretesa enamorada però, que segons les males llengües de l'època, només era la glòria de tot poeta, el seu reconeixement, Els llorers...Laura, Lauro, laurel, modificant-ne parcialment les paraules, el sentit, la mètrica.

El capvespre, a l'hora vermella..., Màrius Torres va dir-ne, a l'hora violeta, a l'esfinx Interior. A sort i llibreters, parles del primer combat...a mi m'ha recordat un dels poemes de Màrius Torres, el combat dels poetes, que com un sagitari tensa l'arc....
Parles de ports, vaixells i gavines, d'una àncora, igual que Salvat-Papasseit i el moviment avantguardista; la mètrica ràpida d'Espriu a
"mai més podré dormir", ambdós utilitzeu la mètrica de 4 síl·labes, art menor. El ritme és com de "cavatina", de galop....utilitzat en les àries italianes, concretament de Rossini.

Com definiria la teva poesia?
Les paraules són com un embolcall minuciós que el lector ha de desembolicar per extreure l'essència, el contingut real de la poesia.
Com diríem vulgarment: l'embolcall d'un caramel.
El poema que m'ha agradat més: A Laura, potser i,
La princesa de fum. I sobretot la idea d'"Existeixes perquè t'invento".

Felicitats!

És una poesia d'alta concentració cultural, densa, elitista com diríem avui, poesia per a adults.

Els adolescents se la poden llegir de reüll, mesurant les paraules, com una medecina no fos cas que patissin efectes secundaris. De bombons se'n poden menjar però no en pots acaparar perquè poden fer mal a l'estómac. Si la xocolata és el Prozac natural contra la depressió, la poesia és l'aire fresc que regenera l'ànima.

Afectuosament,

Noemí.

Comentaris (0)20-09-2010 13:15:49De llibres

L'OPUS DEI CONTRAATACA

L'escriptor Vicenç Mengual i Casellas ja ha començat a rebre amenaces per part que no pensa identificar-se perquè la secta mateixa és secreta i els reventa que la gent corrent ho sàpiga. Hi ha gent que m'ha increpat en forma d'anònim a flog.cat.

A més a més, el seu llibre, ja comentat en el meu blog, La santa culpa, ja ha estat censurat a la seva revista "Temes d'avui" tant en format digital com en paper.

Tal com he dit en altres ocasions es tracta d'una novel·la negra, ambientada en el món de L'OPUS DEI; basada en informacions i vivències personals d'una font que també vaig poder conèixer de primera mà i del qual n'és un ex membre.

En Vicenç Mengual i Casellas amb motiu de la publicació de la seva primera novel·la va fer-ne un blog -actualment tancat- on va publicar tot allò que fa referència a l'OPUS DEI: Escoles, capellans, censors, polítics, professors, etc.

Hi ha gent que s'ha molestat molt perquè ha aparegut els seus noms i cognoms en llistes d'exalumnes d'escoles on la formació espiritual la fan aquests membres i han contraatacat, amb difamacions i amenaces de tot tipus, sobretot amenaces contra la llibertat d'expressió i publicació. En comptes d'enfadar-se contra l'escola en qüestió que les ha publicat primer, s'enfaden contra qui ha divulgat la presumpta militància a la secta de l'OPUS DEI, que de tot, menys de religió. A l'autor mateix l'han denunciat i sentenciat...

Ara ja ho sabeu, si voleu contrarestar el seu contraatac, llegiu-vos-la. Passeu-vos pel seu blog i informeu-vos de la realitat d'aquesta manera de procedir. No compreu res a Elezos -empresa de vestimenta professional-. No estudieu a la Universitat Internacional de Catalunya perquè és OPUS TOTAL o a la de Vic, sembla que aquesta darrera hi ha al darrera en Miró i Ardèvol, antic Conseller de la Generalitat de Pujol ja que també és un sectari.

PER LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ I LECTURA, LA SANTA CULPA!

Comentaris (6)11-09-2010 12:12:30De llibres

Dos llibres

Us vull fer un suggeriment sobre dos llibres.

Història contemporània de Catalunya i dels exiliats espanyols/catalans/bascos a l'Unió Soviètica.

El primer dels llibres, és una primera part de dos: les memòries d'un cirurgià 1908-1945, de Moisès Broggi. En aquesta primera part de les seves memòries, sol donar una visió de la seva vida i de la història molt ajustats. Us traurà de dubtes com era l'ensenyament d'aleshores, els coneixements que requerien, l'interès dels joves i sobretot, la Humanitat que es despertava dintre de l'autor. També, us podreu fer una idea de com era la universitat de Barcelona, el professorat, com es va crear l'UAB, els problemes que va tenir amb Espanya per culpa de la Dictadura de Primo de Rivera i després, amb Franco amb relació a la posada en marxa de l'UAB com a universitat, això, autònoma, la pedagogia, la formació dels estudiants, la mateixa guerra civil i les inutilitats que la dirigien, etc. Una part que em va sobtar va ser trobar la veritable identitat dels assassins dels germans Badia. Estat Català ens diu que varen ser els comunistes però en Broggi afirma que van ser assassinats per ex-pistolers a sou dels empresaris durant el terrorisme blanc; aquests personatges no eren ni "espanyols" sinó argentins i que durant els primers mesos del "nou règim" van ser absolts de l'assassinat pel sol fet de ser anticatalans. En el seu segon llibre d'en Broggi, afirma que al final, els van engarjolar per altres malifetes, mai per l'assassinat dels germans Badia.

L'altra curiositat del llibre d'en Broggi, del qual admiro com a metge i com a persona, va ser una anècdota de quan estuadiava medicina a la Universitat. Estaven estudiant com poder fer una transfusió de sang, fet que els costava trobar els mecanismes addients. Van convidar a un investigador soviètic que n'era expert. Allà a Rússia feien transfusions de sang des dels mateixos cadàvers a les persones que estaven operant. Ho van intentar de fer-ho aquí però no es va aconseguir "allà la sang no es coagulava per l'efecte del fred, cosa a Catalunya era del tot impensable". En van quedar tant meravellats que tots li van demanar a veure si es podia quedar. Sabeu la trista resposta del cirurgià rus? les autoritats soviètiques havien segrestat a la seva família. Això era a finals dels anys 20. Aquesta pràctica la continuarien usant fins a finals del comunisme. D'aquest cirurgià se'n va perdre la pista, possiblement, tal com diu en Broggi, va anar confinat a un GULAG.

L'altre llibre que us volia parlar, és en castellà, lamentablement. L'ha fet un neuròleg de Sabadell, aragonès i que quan li dóna la gana, parla el català. Nascut a Manzanera -o en català seria Maçanera, tal com està escrit als documents de Pere II-. Los médicos republicanos españoles en la unión soviética, de Miguel Marco Igual.

Aquest llibre parla de les peripècies que van tenir alguns metges -massa- a la URSS; Potser parlar de peripècies seria massa, hauríem de dir, desventures ja que els més crítics se'n van anar a glaçar-se al GULAG. No sols hi van anar metges al GULAG sinó alumnes que en el moment de la Guerra estaven aprenent a pilotar avions i que per raons familiars van voler tornar a Catalunya.

És un llibre més aviat social. Explica la realitat molt dura dels que hi van tocar viure. Segons l'autor, els exiliats eren personal del govern de la República. Un ambaixador: Marcelino Pascua, metge i una bellíssima persona; de tarannà progressista per una Ecspanya enclavada al segle XIX. Metges que per la seva qualitat haguessin pogut anar a Mèxic i van preferir "provar" l'infern rus: Julià Fuster -gairebé 11 anys al Gulag per dir les coses pel seu nom; fa pocs mesos el seu fill va cedir a la Biblioteca de la República unes memòries del seu pare "Memorias de un cirujano español en la Unión Soviética"-. L'altre en tastar l'hospitalitat soviètica va ser l'extremeny Juan Bote. Professor dels nens de la Guerra -nens que van ser auxiliats quan Astúries i el País Basc van caure a mans dels Nazionals-; Era professor de ciències naturals i metge. Va ser tancat a un GULAG per ensenyar història d'Espanya als alumnes i no "efemèrides sobre la Pasionaria". Entre molts càrrecs va ser professor i director de l'institut Obrer de Sabadell...

També parla de les condicions de vida: Fred i poc menjar. Les malalties dels nens i les penalitats dels adults. També parla dels metges que van fruir l'empara del poder soviètic: Dr. Planelles Ripoll, valencià. Va morir d'enyorança. No li permetien marxar pels seus alts coneixements mèdics. Dr. Bonifaci, li deien "l'ull de Moscú": era una mena d'espia del PCE a l'hospital Varsòvia a Tolosa del Llenguadoc. Dr. Fina, coneguts amb Broggi, que es va adaptar a marxes forçoses a Moscú fent el que podia: metge i traductor.

Hi ha un incís de les desigualtats entre les malalties de la Nomenklatura -Pasonaria- i els altres metges o personal desafecte a les autoritats. No ha canviat tant. Del dèficit de coneixements de la formació mèdica dels russos. Qui s'emportava la palma era l'institut psiquiàtric de Riazan.

Comenta el tripijoc per assassinar Trotski. D'en Mercader i la seva fi. El van assassinar amb una intoxicació radioactiva. Com en Litvinenko. I una cosa ben important. La propaganda soviètica referida a l'abundància de menjar era una bola. O que el tracte als exiliats era irreproxable, tractats a cos de rei quan en realitat n'era una altra.

Val la pena llegir-se'l sobretot per treure's la bena dels ulls. No és un llibre ideològic, de cap tendència sinó la vivència dels que ho van patir. Comunistes convençuts.

Ah, una altra cosa: sabíeu que hi havia un metge militar de Valladolid Carlos Díaz que volia dinamitar el Monestir de Montserrat davant l'avançada dels "nacionales"? El Monestir de Montserrat el van utilitzar com a hospital militar...

El podeu trobar a l'Abacus pel preu caríssim de 29.50€. Ed. Flor del Viento. Podeu demanar-lo a les vostres biblioteques municipals més properes.

Comentaris (0)04-09-2010 13:55:28De llibres

Neurología en el arte

Tal com li vaig prometre a la Republicana, explicaré més o menys el que m'està semblant el llibre d'un neurocatalà renegat que es fa dir el seu nom en castellà: José Luís Martí Vilalta, adjunt de neurologia a l'Hospital de sant Pau de Barcelona.

Primer fa una introducció per explicar des d'un punt de vista mèdicoartístic la relació metge pacient i llurs resultats. Ell es queixa que els metges que et tracten com un número i que no interactuen amb el pacient d'una manera afectiva, la curació no té raó de ser. I és veritat! Els metges que tenen una relació "afectiva" i empàtica amb el pacient l'ajuden a curar-se o bé que el llarg camí per aconseguir l'objectiu final sigui més païble. I com exemple dóna de mostra un quadre d'un joveníssim Picasso de 17 anys on presenta la Caritat, representada per una monja (la germana del pintor) -abans, els hospitals eren això: lloc reservat perquè els malalts normalment pobres no fessin nosa als carrers i no contaminessin els sans; amb la caritat cristiana va sorgir aquesta mentalitat. Als hosptitals eren llocs on la gent hi anava a morir i no a curar-se. Els rics es "curaven" a casa!-; el metge el feia el pare de l'artista i la pacient agonitzant era una rodamon pobra. Els metges que t'atenen asseguts a la cadira no són bons metges. Hi ha d'haver contacte més humà.

En aquest apartat parla també, la relació del metge amb altres metges, el passe de consulta en el passat i a principis de s.XX als hospitals; l'ensenyament de la medicina, les tesis. En aquest cas hi ha dues imatges molt interessants: La lectura d'una tesi pintada per Toulose-Lautrec, malalt ell d'una malaltia òssia congènita i que va morir d'una Apoplegia i, la d'una pintira d'un pintor poc conegut francès on mostra una sessió clínica del Dr. Charcot; aquesta imatge va ser molt famosa perquè deien que Freud la tenia penjada al seu despatx: La visita d'una histèrica.

L'altre apartat tracta de la investigació i per últim, comença a classificar totes les malalties neurològiques. Descripció, simptomatologia, característiques de l'obra i l'estil artístic presentada i la biografia de l'autor amb punts sobre la societat del moment.

Per a qui no sap res de medicina o art és molt entenedor i usa un llenguatge molt planer, cosa que s'agraeix.

Pel que fa a la meva crítica personal, trobo sobrer certes obres -una d'art romànic i una del renaixement holandès de Bosco-. la Romànica és d'un estil on no es pot entreveure l'expresssió de la persona malalta. Sols es basa amb la suposada llegenda bíblica que explica els problemes del pacient: Impossibilitat de parlar, personificat per Zacaries, pare de Joan Baptista. O bé, "la pedra de la bogeria" tema molt representat per pintors holandesos o centreeuropeus: Hamessen o Bosco. Martí Vilalta explica que una gran tropa de xarlatants farsants anaven de poble en poble "extirpant" la pedra de la bogeria, fent trapenacions cranials als pacients que la podrien patir: bogeria era el que avui anomenaríem demència o Alhzeimer. La bibliografia sobre Bosco parla que moltes de les seves pintures extravagants i incomprensibles per a nosaltres estan basades en adagis populars holandesos, i la pedra de la bogeria en podria ser un.

Us el podeu comprar però us picareu els dits: 44€ i la seva editorial Lunwerg però també podreu mirar de trobar-lo en alguna biblioteca municipal.

És un llibre agraït. Si jo hagués pogut exemplificar amb una altra obra sobre el dolor hi hauria afegit "Morfina" de Santiago Rusinyol.

Comentaris (2)01-09-2010 13:24:56De llibres

I sembla que tenia raó...

No m'agrada haver-ho de reconèixer.

Ell tenia raó.

És un web del qual descobreixen la sopa d'all.

Si és algú que desconeix la bibliografia al respecte, "medicina i art", creus haver trobat un filó d'or. En cas contrari, no pares de riure...com en el meu cas. Vaig cercar bibliografia a les biblioteques de la UAB -medicina- i a les municipals i, resulta que n'hi ha, de llibres que en parlen abastament.

Medicina en la pintura: El arte médico de Jordi Vigué. O aquest altre: Los deformes y los enfermos en el arte, Jean Martin Charcot/ Paul Richer. I per acabar, un llibre d'un neuròleg que es fa dir el nom en castellà. José Luís Martí Vilalta. Neurología en el arte...

I ara resulta que el web sobre "neurología" han descobert el tractament dels pintors i llur pintura a certs problemes neurològics. "Deficiencia, discapacidad, neurología y arte". Ni un pam de net.

L'any passat em van planxar però, ara...Marco, tenies raó: mea culpa!

Comentaris (4)28-07-2010 11:22:02De llibres

Poti-poti

L'altre dia, un amic pintor de quadres del meu pare m'enviava un web d'un dels seus fills. És un web que parla de la seva primera novel·la -en castellà, perquè com diu el seu pare, s'expressa millor.

Té 23 anys. L'escolarització va ser feta només en català.

Tal com diu el títol del resum, és ficció: ambientada a l'edat mitjana a Barcelona. És una novel·la de gènere fantàstic...

Us heu llegit mai Tristany i Isolda, d'autor francès desconegut i traduïda per un joveníssim Carles Riba? Aquell poti-poti és comprensible d'explicar. Mitologia grega: les veles negres de Teseu; mitologia Cristiana de Sant Jordi: matar el drac i alliberar la princesa; l'origen del nom Tristany -trist any-, després que la seva mare sabés la mort del seu marit: Ben 'oní, fill de la meva pena, de l'explicació bíblica del perquè li canvien per Benjamí -fill de la meva dreta- i la conseqüent mort de Raquel. Història de Jonàs i la balena: la dissortada vida de mariner del jove Tristany, etc. Aquest llibre tenia coherència; estava ben construït i l'explicació era senzilla.

El Poti-poti d'aquesta novel·la plagiada de Romeu i Julieta i Tirant lo Blanc està ben lluny de ser tan bona.

Una redacció enfarfegant, rebuscada en que un li és fàcil perdre's en les primeres pàgines.

La teoria dels bons llibres són aquells que quan els obres i comences a llegir no te'n separaries mai. Com diria en un moment del llibre del valencià Ferran Torrent a "Penja els guants, Butxana":

"- Fem un titiflai?

- No, que trempe.

- El Titi no falla; fas un glop i ja no pararies de cardar en ta vida...".

Un fet semblant li passa a la novel·la negra basada en l'Opus Dei. Ja me l'he llegida més de tres vegades: La Santa Culpa, de Vicenç Mengual i Casellas. No cansa.

P.S. No val la pena d'anomenar aquest llibre en castellà, perquè fins i tot el títol sembla fet a mida...

Comentaris (1)24-07-2010 17:12:30De llibres

La Santa Culpa.

És de Vicenç Mengual i Casellas. Un autor que es va passar mitja vida fent classes de biologia a instituts. És doctor en biologia i va ser catedràtic en diferents instituts.

Aquesta és la seva primera novel·la negra inspirada en la secta pseudo religiosa de l'OPUS DEI.

És una novel·la que es llegeix ràpid, plena de localismes, maneres de pronunciar típiques gironines, -ell és de Figueres-...

Fa molta ràbia veure com aquesta gent que va de "santa" està plena de contradiccions. Ells diuen que hi ha 3 santes: la Coacció, Intransigència i Desvergonyiment. L'Opus Dei és una manera de viure l'obediència cega; la no raó existeix com una fe.

Segons l'autor és una obra basada en fets reals... El sentiment espanyol i anticatalà -diferència- és molt marcat... Actuen com una secta a l'hora de recaptar diners; actuen com els espanyols quan han d'espoliar Catalunya.

Ja sabeu si voleu sortir de la rutina, de novel·les d'atentures o mons imaginaris podeu donar un cop d'ull a una realitat que se'ns amaga.

Editorial la Busca Narrativa.

Comentaris (2)10-06-2010 17:42:03De llibres