Benvolgut Jordi.
Acabo de fer la primera inspecció ocular/lectura ràpida del teu poemari, "A Laura, potser" (Editorial Témenos). M'has sorprès moltíssim.
Utilitzes un llenguatge molt surrealista.
A trets generals, diria que repasses la poesia catalana contemporània -i d'altres poetes no identificats, sobretot estrangers...- i sobretot, Petrarca: aquell que va cantar a Laura, la seva pretesa enamorada però, que segons les males llengües de l'època, només era la glòria de tot poeta, el seu reconeixement, Els llorers...Laura, Lauro, laurel, modificant-ne parcialment les paraules, el sentit, la mètrica.
El capvespre, a l'hora vermella..., Màrius Torres va dir-ne, a l'hora violeta, a l'esfinx Interior. A sort i llibreters, parles del primer combat...a mi m'ha recordat un dels poemes de Màrius Torres, el combat dels poetes, que com un sagitari tensa l'arc....
Parles de ports, vaixells i gavines, d'una àncora, igual que Salvat-Papasseit i el moviment avantguardista; la mètrica ràpida d'Espriu a "mai més podré dormir", ambdós utilitzeu la mètrica de 4 síl·labes, art menor. El ritme és com de "cavatina", de galop....utilitzat en les àries italianes, concretament de Rossini.
Com definiria la teva poesia?
Les paraules són com un embolcall minuciós que el lector ha de desembolicar per extreure l'essència, el contingut real de la poesia.
Com diríem vulgarment: l'embolcall d'un caramel.
El poema que m'ha agradat més: A Laura, potser i, La princesa de fum. I sobretot la idea d'"Existeixes perquè t'invento".
Felicitats!
És una poesia d'alta concentració cultural, densa, elitista com diríem avui, poesia per a adults.
Els adolescents se la poden llegir de reüll, mesurant les paraules, com una medecina no fos cas que patissin efectes secundaris. De bombons se'n poden menjar però no en pots acaparar perquè poden fer mal a l'estómac. Si la xocolata és el Prozac natural contra la depressió, la poesia és l'aire fresc que regenera l'ànima.
Afectuosament,
Noemí.