de malament.
Avui aquesta tarda he anat a Barcelona amb autobús A1. A l'altura de Barberà del Vallès ha pujat una parella xarnega. Parlaven d'oficis i carreres.
Jo m'he assabentat per les referències que ha donat durant la conversa que la noia, estudiava auxiliar d'infermeria. Que faria part de les pràctiques a Castell-Arnau, un institut que està dedicat a la formació professional més que a la ESO. Es fa mecànica i planxeria de l'automòbil, administratiu, construcció -paletes- i toquen la vessant Sanitària, de laboratoris d'anàlisi i infermeria. Doncs aquesta noia estudia un ofici perquè hi ha oferta laboral i no perquè sigui la seva vocació. Ella no es veu posant sondes -per què puguin pixar- als pacients perquè li fa fàstic i a més, perquè no té paciència.
Parlant de vocació, a alemanya quan et pregunten de què treballes, no utilitzen la paraula "treball o feina" sinó VOCACIÓ, De quina vocació ets? (En hebreu també).
Ara entenc per què les coses van com van. Es fan sense interès, mig esmes o de qualsevol manera. Així anem als hospitals on aquesta fauna xarnega abunda. Ho fan perquè al trobaran feina, no perquè dintre el seu cor els ho demani.
Espero no haver-me-la de trobar mai perquè estaria ben arreglada!.
Ella va de senyorita, com diria ma mare. Les pràctiques les farà amb un psiquiatre de Barcelona: cridant els pacients, omplint Històriques Clíniques, atenent el telèfon, donant hores de visita i algun polvo terapèutic per relaxar l'ambient...
Per fer aquesta feina no crec que demanin gaires estudis, o si?
