salvant les distàncies...
Amb l’ajuda del traductor Google i posant molta imaginació en les mancances del traductor, he llegit l’entrevista que t’han fet els del Magazine de la Ràdio de Frankfurt. (http://catarsimusical.flog.cat/)
Comparteixo amb tu, el 100%. La vivència en un entorn musical des de la infantesa i de l’abisme que hi ha entre el “Nostre” món i els que no el viuen plenament.
Em va fer gràcia llegir en francès al YouTube les teves argumentacions a “Mezzo Voce”, que les persones que han nascut envoltades de música des de la infantesa, no experimenten cap descobriment particular: La música és tan natural com respirar. Amb l’entrevista que t’han fet, encara m’han fet més viu el record que en tinc de la meva infantesa. Bé, jo no tenia cap pare director d’orquestra que em portés als assajos o a l’Òpera, però sentia música tot el dia. (Als 3 anys ja coneixia bona part dels instruments orquestrals –hi ha enregistraments sonors-). També escoltava totes les peces que estudiava el meu germà al piano: Bach, Schumann, Mozart, Mendelssohn, Chopin o Beethoven, etc. Amb els teus 4 o 5 anys escoltava música simfònica, tota la que volia, sense restriccions: von Grofé, Txaikovsky, Mussorsky, Glazunov, Mozart, Schubert, etc. I anys més tard, no gaires, el meu germà tocava l’orgue els caps de setmana en els oficis religiosos d’una església. Em vaig empassar tota la integral de Bach per a orgue ja que a les tardes, el meu germà hi anava amb el permís musical del mossèn, a tocar per plaer.
Quan en va saber més, fins i tot vaig gaudir música de Cambra, en viu: Piano i violí; Piano i violoncel i, més tard, Contrabaix i violoncel.
Va ser el meu germà, carregat de paciència, que va intentar inculcar o ensenyar Teoria Musical. Però com tot, si no ho practiques NO serveix per a Res. Com ara. 24 hores de professor i NOMÉS Teoria, sense permetre’m de practicar-ho amb el clarinet que estudio, des de fa alguns anys, clandestinament i d’amagat dels meus pares: “Els músics són uns desgraciats!”, diuen. Quina paradoxa!, quan la iniciadora del Piano i de la música en general, va ser ma mare i, és ara ella la més contrària a qualsevol ensenyament musical...
A l’Institut em consideraven una persona anòmala. Tothom amb el seu Rock! S’inculca des dels mitjans de comunicació de Catalunya que tothom amb escasses nocions de música pot dedicar-se al Rock professionalment perquè Aquesta És La Música.
A la Universitat, coneixia més repertori musical i més música que qualsevol estudiant de música. A una assignatura obligatòria “Història de la Música”, un estudiant de violoncel va confondre l’Obertura per un Festival Acadèmic de Brahms amb Berlioz. Un estil idèntic! Sabia –i potser ara, també- reconèixer qui dirigia les Simfonies. Sempre ho encertava. Ara ho tindria més fàcil, amb tu! Els teus Sforzatos són Únics! –*Tu ets únic!*-.
Bona setmana!
Cordialment,
*-----*. Aclariment no incorporat al text original -en anglès-.